La hiperexigència cap a un/a mateix/a i cap als altres

Quan érem petits i petites, ens feien sentir estimats/des per qui érem, per com érem? Ens valoraven? Ens protegien? Ens premiaven per les coses bones? Ens felicitaven per treure bones notes? Celebràvem els mèrits? O no hi havia mèrits i només exigència? Ens exigien fer les coses bé com a part de la nostra responsabilitat a la vida? Ens criticaven i ens esbroncaven quan no fèiem bé quelcom?

Si només hi havia exigència, la persona no aprèn a valorar-se per si mateixa. Només és estimada si fa les coses bé. Si és la millor en allò que fa. I per tant, si no fa no se sent valorada. I mai n'hi ha prou, perquè sempre es pot fer més. Sobretot en una família amb aquest estil educatiu.

Si davant la pregunta Qui ets? Només tenim resposta d'acció: faig, penso, dic, vaig... la nostra identitat i autoestima estan supeditades al fer i no pas al ser.

"- Que qui sóc? Doncs... Faig això, faig allò, penso així, sóc psicòloga, treballo aquí...
  - No, no, que qui ets, i no pas què ets o què fas...
  - Ah! Doncs... no sé... sóc jo..."

Pensa, avui en dia.
Quan ha estat el darrer cop que has celebrat alguna cosa?
Saps celebrar allò bo que et passa?
Què és el que més valores de tu com a persona?
O només valores el que fas bé?

Aquesta estructura pot comportar crisis personals, per exemple, quan ens quedem sense feina. Si només valem quan fem i produïm, sovint es relaciona l'autoestima amb l'àmbit professional, o amb ser el o la millor en allò que es fa, ja siguin hobbies, activitats, jocs que comportin algun tipus de rivalitat.

És impossible no cometre errors, i cometre'n no vol dir que no es valgui. L'hiperexigent ho pot viure com a pèrdua de valor personal.

D'altra banda, l'exigència exagerada cap als altres fa que la persona sovint se senti frustrada, atès que és impossible que les altres persones no fallin mai, com és impossible que la pròpia persona exigent no s'equivoqui mai. Alhora, segons la rigidesa, l'exigència porta a voler que tothom faci el mateix que la persona exigent, no donant per vàlides altres opcions només per ser diferents.

I pels altres, la mirada crítica i exigent és un pes difícil de suportar. L'exigent pot aconseguir que el seu entorn se'n vulgui allunyar, quan en realitat no és el resultat buscat.

Per tant, l'exercici és difícil però es pot fer:

M'estimo perquè sóc. Estimo qui sóc. Tinc dret a equivocar-me i a celebrar allò que faig bé i que és bo per a mi. Faig coses malament com tothom, però no per això tinc menys dret a ser estimat/da.

Estimo els altres perquè són, per com són, per qui són amb mi. Tenen dret a equivocar-se o a fer les coses diferents a mi. Puc aprendre d'altres maneres de fer.

Ningú no és perfecte. Ningú.

Cometre errors i acceptar-los per a aprendre permet créixer com a persona.

Com més acceptats es tinguin els propis errors, més fàcil serà entendre els errors dels altres, i viceversa.

La diferència no és dolenta per se. Es pot aprendre molt d'altres maneres de ser i fer.