Quan arriben els fills... Què passa amb la parella?

Quan arribem a certa edat, o bé tenim fills/es, o nebots/des o bé tenim familiars i amics/gues que tenen descendència i per tant podem observar certes dinàmiques de parella. 

L'arribada d'un infant a la parella comporta una sèrie de canvis, que en un principi no tenim previstos.

Generalment, tot i que hi ha excepcions, els fills/es es tenen per decisió pròpia, conjunta de la parella. Hi ha il·lusió, expectatives, amor i moltes ganes i es viu la notícia d'embaràs amb molta alegria.

Aquesta situació aparentment idílica canvia, quan el naixement arriba. Exposarem el cas típic de quan la mare és qui agafa la baixa per maternitat (tot i que sabem que hi ha alguns pares que l'han agafada en comptes d'elles, malgrat que són minoria). Podríem fer el símil amb les famílies homosexuals, on la mare representa el membre de la parella cuidador o cuidadora que es queda a casa durant els primers mesos de vida del bebè, i el pare és la persona que segueix treballant i té aquest altre rol.

La mare és qui més pateix el canvi de situació, de cop, hi ha una criatureta que depèn absolutament d'ella per a subsistir.

Li ha de donar el pit cada poques hores, i no se'n pot separar massa, donat que s'estan coneixent i els plors la preocupen, perquè encara no identifica si és son, gana, o bé febre o fred o calor... La mare es converteix en cuidadora "full time" i perd temporalment la seva identitat com a dona, persona, treballadora, filla i tots els altres rols que desenvolupava habitualment. La seva conversa gira entorn el que fa el bebè, si té un temperament fort, si dorm bé, si ha fet el rotet, si menja massa o massa poc, el seu pes o el color de la caca...

El pare, a part de poder passar els primers dies de la vida del seu nou fill o filla, segueix anant a treballar i veient la família les tardes i nits. 

Per tant, està clar que qui més coneix a la criatura, els seus ritmes i les seves necessitats és la mare, en un començament (en el cas que sigui ella l'encarregada d'aquesta tasca cuidadora).

Si tornem al pare, que no deixa de ser marit, perquè ell no ha perdut la seva identitat, la seva vida fora de casa segueix en marxa. Potser no és exactament la mateixa que abans del naixement ja que ara té més responsabilitats a casa, però va a treballar i veu altra gent a part de la seva família. Afegeix el rol de pare a la identitat anterior, però té més situacions on exercir el rol de persona, treballador, i de relacionar-se amb altres. El rol que més queda tocat és el de marit, ja que la muller només té ulls per a tenir cura del nounat i s'oblida del rol envers el seu marit i de qualsevol altre que no sigui el de mare.

Sovint, observem com la mare es torna hiper exigent i protectora amb el fill o filla, i creu que ningú més que ella pot cuidar i tractar amb aquest/a. Tant és així que fins i tot no deixa espai per al pare, no deixant-li aprendre les situacions per ell mateix i controlant tot el que fa, censurant la seva intervenció i no recolzant-lo. 

I, si ens preguntem a què és degut això?

Segurament trobarem la resposta en dos aspectes:

- D'una banda, en l'instint maternal; ja que moltes mares interrogades al respecte diuen que saben conscientment que els marits ho poden fer, però alguna cosa les impulsa a fer-ho tot elles...

- D'altra banda, als rols tradicionals de gènere, s'educa a les dones per a tenir cura de la família, dels fills i filles, dels pares i mares, mentre els homes són relegats a altres tasques. Sovint, però no en tots els casos, avui en dia, les expectatives de pares i mares són diferents entre el fill i la filla respecte a tenir cura de la família només per raó de gènere, malgrat que no sigui conscient ni evident aparentment.     

I, anant més enllà, què podem fer?

Jo com a mare que m'adono que estic fent això (o com a pare en el cas que sigui així) o com a pare desplaçat, jo com a membre d'una parella que ha modificat els rols, jo com a familiar d'una parella que està vivint aquesta situació, o com a amic o com a persona propera, puc tenir en compte els aspectes següents:

- Cal molta paciència. Estem davant d'una situació difícil per a la mare, d'adaptació a una situació molt bonica però molt esgotadora.

- Vetllar per a que la mare dormi quan el bebè dorm, de tant en tant, l'ajudarà a no estar tan esgotada. Si mentre el bebè dorm, ella aprofita per a encarregar-se de tasques domèstiques, no descansa i a sobre tot són obligacions... No és recomanable.

- S'ha de poder evidenciar a la mare que hi ha altres maneres de fer les coses i que segurament, encara que diferents també són vàlides.

- Poder recordar de manera suau el 50% de responsabilitat per part del pare, o com a mínim durant el  temps que es troba a casa.

- Intentar no manipular cap membre de la família per a que es posi a favor d'un o altre, això pot incomodar la persona implicada. 

- Serà bo, dins la mida del possible, afavorir que la mare cuidadora surti de casa una horeta durant el dia per a tenir espais propis i que algú altre es quedi amb el bebè. Els familiars poden ajudar.

- La parella s'ha d'anar resituant, i a mida que la mare se senti més tranquil·la, anar buscant espais per a recuperar el diàleg i les converses no només sobre el bebè, sinó sobre la parella, la vida en comú i la vida en família.

- Sobretot, veure el positiu de la situació i entendre que aquesta dedicació plena per necessitat dura uns mesos. Posteriorment els rols es poden tornar a canviar en el cas que no es deixin enquistar. Amb consciència i dedicació quan tots dos tornen a treballar, és el moment de redistribuir i reequilibrar els rols. Una bona comunicació sempre és la clau per tal que no es guardi cap rancúnia ni hi hagi cap malentès no resolt.

- I saber que no hi ha un sol camí, aquest s'ha d'anar creant, treballant per a assolir l'estat desitjat.

Si necessiteu consultar com a parella, és una de les nostres especialitats.